A començaments del segle XV encara no se’n sabia res dels Panxuts.
Segons es desprèn d’uns pergamins apareguts recentment, el primer que va intuir aquest fenomen va ser l’Arnau Potingues, un reconegut bruixot de la cort del rei Alfons el Magnànim. Conten les escriptures que, cap al 1420, l’endeví va explicar al rei, amb tota mena de detalls, que un grup de trobadors uns segles després, cantarien havaneres amb un encert tal que ningú se’n recordaria de les cobles del rei Alfons.
El músic major de la cort havia dedicat aquestes cobles al rei amb motiu del seu aniversari i era la peça més estimada pel monarca. Començaven dient “Alfons, Alfons, que els anys que vinguin siguin bons….” Sap greu però l’endeví no s’equivocava mai i avui en dia ja ningú no se’n recorda de com continuava la cançó.
Alfons el Magnànim va pensar que l’Arnau s’havia pres alguna de les seves potingues o que havia perdut definitivament el seny. Així que després d’adobar-li l’esquena amb la vara reial, el va tancar durant tres anys en una cel·la, castigat a pa i aigua.
Sembla ser, encara que no està confirmat del tot, que els poders de l’Arnau Potingues eren tals que el van permetre sentir, des de la seva presó, les havaneres dels Panxuts molts anys abans que fossin cantades. Això li hauria fet la seva condemna més suportable al principi però, cap al final, es va convertir en el seu pitjor turment. El que sí és cert és que, un cop va sortir de la presó, va desaparèixer i mai més se n’ha sabut res.
Els llibres d’història no recullen aquest episodi però si a partir d’ara ho fessin podrien al·legar, en descàrrec del rei, que no era estrany que no es cregués el relat de l’Arnau Potingues ja que en aquell temps no es coneixien les havaneres. Ni tan sols es sabia on era l’Havana perquè encara no s’havia descobert Amèrica.
Un temps després, cap al final de la dècada dels 90 del segle XX, i sota el regnat de Baulida I , a Cassà de la Selva s’acomplia la profecia i naixien els Panxuts.
